Dona treballadora:

desigualtats en evolució

Informació sobre els fets que commemora el “Dia de la dona”: Març, un mes amb història (“La Veu d’esquerres”, número 3)

Són diversos els àmbits en que es produeixen desigualtats entre homes i dones. És cert que en el nostre país s'ha aconseguit la igualtat a nivell jurídic, però les estructures polítiques, econòmiques i socials continuen afavorint les desigualtats de gènere (ja sabem que hi ha diferències entre homes i dones però aquestes no haurien de comportar desigualtat). Així al voltat del treball, en el nostre país, trobem realitats econòmiques, familiars i socials diverses que no podem deslligar del gènere. Amb motiu del “Dia Internacional de la Dona” ens agradaria compartir amb vosaltres algunes reflexions.

Economia informal: un món bàsicament de dones

Dins de l’economia informal podem trobar, entre d’altres, els següents col·lectius:

• Dones procedents d'altres països, principalment d’Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Es tracta de països amb el deute extern molt elevat que ha generat uns grans interessos i que ha suposat l'aplicació de plans d'ajust estructural donant lloc a privatitzacions dels serveis públics, retall en les despeses de tipus social, atur, precarització i flexibilització laborals. Tot plegat ha conduït inevitablement a que molts ciutadans i ciutadanes d’aquestes països hagin d’emigrar a d’altres països més desenvolupats, com el nostre.

• Malgrat que el fet migratori no és fàcil per a ningú (ni per a homes ni per a dones), cal tenir en compte alguns del aspectes associats al gènere com són:

• Proliferació de xarxes de prostitució.

• Expansió de l’economia informal. Majoritàriament desenvolupada a través de la assumpció de tasques associades socialment a la dona (“cuidadores”, servei domèstic...). Podria semblar que aquests tipus de tasques no són compartides entre homes i dones i que en el moment en que l’economia ho permet, es traspassen a altres dones.

• Moltes d'aquestes dones, malgrat la situació de precarietat en què es troben, envien diners als seus països d'origen. Què representen aquests diners per al país d'origen? Què representen aquests diners per al nostre país? Ens trobem davant d'un funcionament econòmic conjuntural o bé aquesta economia informal està esdevenint estructural?

• Dones nascudes al nostre país amb baixa qualificació professional, que entren també en el circuit de la economia informal i amb tasques de servei domèstic, ja que no tenen cap altra alternativa per inserir-se en el món econòmic. Quines polítiques d’inserció cal afrontar?

• Dones que malgrat disposar de condicions personals, legals i de formació per accedir al mercat reglat de treball, desenvolupen treball submergit, ja que en el marc relacional en el que se situen, el seu treball és el complementari al del cap de família. Que passa quan aquestes dones no poden dependre de l’economia conjugal, bé per separació, viduïtat...? Què passa quan és la dona qui es planteja la necessitat de trencar la relació i no compta amb ingressos propis que li permetin assolir una vida independent? Difícilment trobem cap home en aquesta situació perquè continua existint una clara diferència de rols: mentre l’home realitza el treball productiu, la dona continua amb el treball reproductiu no remunerat.

Possiblement trobaríem altres col·lectius de dones treballant en la economia informal, però en tot cas cal dir que totes tenen en comú la manca de drets socials. És obvi que en el cas de les dones immigrats la situació d’il·legalitat les aboca a una total manca de drets (civils, socials, polítics..), però cal tenir clar també que el manteniment de l’economia informal només genera, a la llarga, beneficis per l'empresari que disposa de mà d'obra més barata. I per a la dona representa no tenir dret a l'atur, no generar drets per a pensions contributives (invalidesa, jubilació...), no contribuir solidàriament en la despesa pública, generar despesa social a la llarga....

Nuclis de convivència: les repercussions del rol reproductiu

Famílies Monoparentals

És un fet cada cop més comú, trobar unitats familiars constituïdes per un únic progenitor que té al seu càrrec els fills. Es tracta de les anomenades famílies monoparentals en les quals el “cap de família” en un tant per cent molt elevat és una dona.

Les famílies monoparentals les trobem en tots els estrats econòmics i socials, però òbviament aquelles que disposen de més recursos econòmics o d’una xarxa social o familiar més àmplia poden compatibilitzar millor l'atenció dels fills amb l'activitat laboral. Perquè, si no disposen dels recursos esmentats, què han de fer? Sembla clar que abans d'haver de deixar la feina, o de desatendre als fills cal cercar solucions, però quines?

Famílies Nuclears i famílies extenses

Malgrat que es pot entendre per família nuclear la constituïda per una parella (de diferents sexes o no), a efectes de l’exposició em referiré a família nuclear com a la parella amb fills i a famílies extenses quan viuen també altres familiars com pares, germans....

Qui s'encarrega normalment de la cura dels fills, de l'atenció als malalts, de la atenció a les persones grans...continua essent la dona. Certament en el nostre país disposem d'una llei de conciliació de la vida laboral i familiar (Ley 39/1999 de 5 de noviembre) que hauria de contribuir a una millora de la situació però, tal i com he dit abans, el problema no rau en la llei sinó en l’atribució que socialment es fa a les dones dels anomenats rols de reproducció.

El temps que tradicionalment hem distribuït en temps de treball, temps de lleure i temps de repòs no contempla el temps de dedicació a la família. És per això que normalment el temps de lleure o fins i tot de repòs de les dones acaba essent els temps dedicat a les tasques domèstiques, cura dels fills, malalts... podent repercutir molt negativament en la salut física i emocional de la dona en la mesura en que disposa de poc temps per a tenir cura d’ella mateixa.

Partint que la Llei de Conciliació laboral i familiar posa límits en quant a l’acomiadament de dones embarassades, el fet és que moltes dones encara són acomiadades directa o indirectament quan estan embarassades. O es troben en situacions en què han de triar entre la vida professional i la vida laboral quan volen accedir a treballs de qualificació tècnica o de direcció.

Polítiques de la dona: què es podria fer en l’àmbit local?

Un cop encetats alguns dels aspectes – no tots- que tenen incidència negativa en el treball de la dona, cal pensar també en les possibles alternatives que remoguin els obstacles fins ara considerats. És una evidència que les alternatives sobrepassen l’àmbit local perquè algunes mesures s’han de prendre des de les polítiques econòmiques a nivell mundial (immigració, xarxes de prostitució...), altres a nivell estatal o de la pròpia comunitat autònoma (persecució del treball submergit, formació ocupacional deslligada de les ocupacions tradicionalment associades a les dones, revalorització dels treballs associats a la funció reproductiva, educació per a la incorporació efectiva dels homes en les tasques domèstiques....). Ara bé, què es podria fer en l’àmbit local?

D’una banda em segueix sobtant que les Jornades de la Dona promogudes des dels diferents Ajuntaments, i malauradament Montgat no és una excepció, tenen en el millor del casos un marcat aire lúdic (que en part ja està bé) però deixen de banda la possibilitat de convertir-se en fòrums d’opinió on homes i dones puguin exposar les dificultats de conciliació de la vida laboral i familiar. Essent fòrums d’opinió, alhora, podrien ser un punt de partida per planificar les actuacions de les diverses regidores. Crec que haurien d’intervenir diferents regidores, perquè la realitat social es cada cop més complexa i el seu abordatge només pot ser efectiu si s’aborda transversalment.

Què es podria fer?. En primer lloc, conèixer les necessitats i la manca de recursos de Montgat per tal de racionalitzar determinats serveis i demanar (quan no es competència municipal) la creació d’altres. Es tractaria de planificar els serveis de proximitat: Escoles bressol (flexibilitació d’horaris, distribució de les places en les zones de major demanda, adequació del transports interurbans....) Teleassistència, Servei domiciliari suficient, introduint si cal el co-pagament, estudi de la necessitat d’altres serveis com habitatges tutelats per a gent gran, places de centre de dia....en definitiva hi ha molta feina per fer.

Montse Sanllehy. E-mail: montsesg@laveu.org

Tornar...